Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp

YO PERREO SOLA

Article d'Arlette Peyret, productora de Brutal Media, publicat a l’Infoproa de dilluns 29 de juny de 2020

Ei, hola! Ara que tinc la vostra atenció, parlem de què ha passat (no us preocupeu, prometo tornar al títol més endavant).

Estem d’acord que no estem patint una crisi, sinó una GUERRA. Oi?

(Avís: aquest serà el paràgraf més seriós de l’article:)
Una guerra especial sense bombes, d’acord. Una guerra amb un enemic que no veiem, d’acord. Però una guerra, al cap i a la fi, que no vam ser capaços de preveure i que ha qüestionat el nostre estil de vida i tot allò que donàvem per “assegurat” -com la llibertat, ni més ni menys- i que ha deixat molts morts i una sensació d’indefensió que mai hauríem imaginat. I la por, el gran fantasma de la por que ens ha envaït durant molts dies. Una guerra que ens ha portat a fer coses inimaginables, a crear noves rutines en els llarguíssims dies de confinament per gestionar la família i la feina, cuidar dels fills 24/7, viure amb la sobre informació i desinformació a la vegada, amb la mala gestió en general i de les persones i els recursos en concret (i entre d’altres), amb el confinament dels nens (tant de bo algun dia ens perdonin) i dels avis i àvies i amb l’agraïment a distància -i insuficient- als sanitaris. Una guerra que ha deixat el sector econòmic i empresarial tocat i una nova manera de fer les coses, de viure, de treballar i de relacionar-nos que estem, entre tots, definint en aquests moments.

Durant aquest temps també hem adquirit nous costums insòlits (i ara rebaixant el to), en el meu cas, cantar més reggeaton del que és recomanable (lletres que no demanen activitat neuronal i que et porten mentalment a xiringuitos de platja i copeo nocturn), fer GAP (no sé ben bé de què et pot servir fer sentadillas durant la guerra, però si servís d’alguna cosa, osti, us juro que la faria molt bé) i fer pseudo promeses com coescriure un llibre amb una amiga (les dues sabem que no ho farem mai, però l’estona que en vam parlar ens ho creiem tant que fins i tot vam imaginar la nostra primera presentació i sí, la paraula premi també va sortir) i fer-me dos (no un) tattoos (no en tinc cap). Bé, si vosaltres també us han passat coses d’aquestes, no patiu, és cosa de les guerres…

Però fent balanç de tot plegat també hem après coses: a treballar molt més (a hores intempestives i amb vestuari indecorós), a parlar mooolt més per telèfon (normalment del mateix i amb persones diferents) o a tenir paciència amb els zooms on no hi ha llenguatge verbal que valgui per accelerar les decisions. Però el més important ha estat veure qui ha lluitat amb nosaltres a primera línia sense importar quin dia ni quina hora era, qui ha desertat només olorar el perill i, sobretot, qui s’ha convertit en el nostre (nou i sorprenent) aliat. I ja sabeu que les aliances firmades en època de guerra duren tota la vida.

Que Nostresenyor Clotet em guardi de donar per acabada o guanyada la guerra, però penso que la postguerra que ens espera serà breu. No tenim els edificis destruïts, ni les telecomunicacions aturades (ben al contrari), i tenim moltes ganes de tornar a treballar, a la vida normal, amb seguretat i prudència, però normal. Ganes de presentar els projectes que hem creat durant aquest temps, de picar pedra per aixecar-los (una cantera maaaca que tenim…) i inclús en els pitjors dies de la guerra, quan per fi ens posàvem al llit (a pocs metres de la taula amb l’ordinador) i pensàvem: “Demà hi he de tornar, EN SERIO?” Sempre, sempre, sempre la resposta era SÍ.

Aquesta guerra no ens ha canviat les cartes del pòquer, ens ha aturat la partida en sec. I ara la baralla s’està barrejant, i les noves cartes s’estan a punt de repartir. Alguns players ja han fet saber les seves normes: TV3 ha publicat la Crida amb el Departament de Cultura per nous projectes amb una dotació especial de 6 milions, l’ICEC també ha publicat les noves línies d’ajuts, Atresmedia ha anunciat que necessita urgentment comprar contingut, Netflix i la resta de plataformes -que han crescut tant en consum de continguts com en subscriptors a nivell mundial- ja han dit que l’últim trimestre de l’any tindran poques estrenes (van aturar totes les produccions al març i han reprès alguns rodatges tot just fa dues setmanes), que és el mateix que dir que compraran continguts que es puguin fabricar ràpidament. I la demanada no acaba a l’últim trimestre, és contínua, les estrenes són diàries i sembla que no tenen sostre de clients, cada vegada més joves, per cert.

És l’hora d’assegurar-nos les millors cartes per la nova partida (xec, xec xec, les cartes encara es barregen), hem de despertar les neurones que encara tenim confinades i pensar en contingut ràpid de cuinar, en formats breus, spin-offs o remakes (on t’estalvies part del desenvolupament de la idea), en allargar temporades, crear formats nous o híbrids barrejant gèneres, col·laborar entre productores de naturaleses diferents per donar resposta a un mercat on pot passar de tot, pensar en finestres combinades entre operadors i canals per accelerar acords, aprofitar l’enorme talent que tenim i fer propostes imaginatives, estudiar-les totes i escoltar a TOTHOM. Si en algun moment els canals i plataformes han estat més disposats a rebre’ns és ara. Els més joves, que no havien jugat mai abans, seran la clau per aquesta nova etapa?

Hi ha gent que, potser, el que més por li fa de tot plegat és tornar a la seva vida anterior. No tornarem a la nostra vida anterior, serà millor. Perquè hem après molt sobre un concepte últimament que ens ha posat a tots a la mateixa línia de sortida: la vulnerabilitat. I això ens ajudarà a relacionar-nos millor, a entendre’ns millor i a ser la millor versió de nosaltres mateixos.

Som-hi!

Ps. He pensat que si fos russa li trauria profit al tema sentadillas. Podria celebrar que s’acaba la guerra comme il faut. Adjunto foto

Ps 2: Yo perreo sola és una cançó de Bad Bunny, i la poden, més ben dit, HAURIEN d’escoltar-la les vostres filles (i fills). Si teniu alguna recomanació musical igual de sorprenent: apeyret@brutalmedia.tv.

Share on twitter
Share on facebook
Share on whatsapp

per què formar part de proa

Si la teva productora es fa sòcia de PROA, podràs gaudir del servei de premsa, assessorament dels teus projectes, participar a les trobades per a socis i accedir a l'àrea privada per consultar documents interns, propostes, avisos i convocatòries entre d'altres.