En el temps que estic en açò de produir audiovisual, no he aconseguit traure’m de sobre la sensació de provisionalitat. Crec que és quelcom comú a tots el que hi pertanyem al sector. En la mateixa naturalesa del producte que fem hi ha una reinvenció, una tornada a la casella d’inici, i ho assumim amb l’estoïcisme de l’experiència.
Nosaltres els valencians vam encetar una nova partida ara fa un parell d’anys. Després del tancament de Canal 9, l’anterior televisió autonòmica, i dels anys de descomposició del teixit empresarial subsegüent, l’arrencada dels nous mitjans de comunicació van suposar l’aparició d’un ventall de noves possibilitats per al sector. La nova marca, À Punt, lluïa moderna i agosarada. L’inici va ser prometedor: es van posar en marxa un bon grapat de projectes, van florir empreses noves i joves, hi havia mancança de personal per la simultaneïtat de produccions…
Va ser un miratge. Una bombolla artificial creada almenys per dues situacions. D’una banda, per a l’arrencada de la nova televisió es van ajuntar partides pressupostàries corresponents a tres anualitats; d’altra, les produccions es van triar i encetar sota el criteri d’un òrgan provisional anomenat Alt Consell Consultiu, abans inclús de l’elecció d’Empar Marco com a directora general de la Corporació. El resultat va ser una cartera de produccions desequilibrada formada per produccions breus, sovint reiteratives i redundants, de difícil programació televisiva i que van donar com a resultat una graella atomitzada. A més, la realitat econòmica del pressupost actual, amb la ràtio per habitant més baixa de tot l’estat (12 € a l’any, menys d’un terç que TV3) fa impossible la producció d’una graella de qualitat, innovadora i fora de les mans dels grans grups televisius. Més encara quan el que li retreu l’entorn polític i mediàtic al nou canal és la seua mancança d’audiència i rellevància social. De qualitat i servei públic sembla que no és tan important parlar.
El passat 9 de març va prendre possessió del seu càrrec el nou director general, Alfred Costa. Suposa una nova etapa que sempre s’ha d’encetar amb il·lusió i energies renovades. Les productores valencianes hem de ser conscients que una dependència de la ràdio i televisió autonòmiques és nociva per a una bona salut empresarial; al mateix temps, À Punt ha de ser el primer clau per a les productores valencianes pel que fa a l’armadura financera de les seues produccions. Per a això, cal que s’articulen mecanismes de decisió més dinàmics i que les convocatòries CO-DA (coproducció-drets d’antena) es resolguen en temps i forma. Cal esperar també que hi haja una diversificació de la graella perquè no només els grans grups televisius d’àmbit estatal estiguen en disposició de produir per a la cadena, tot i que per a això farà falta incrementar el pressupost. De fet, així va començar Costa la seua compareixença en les Corts Valencianes el dia del seu nomenament: demanant més diners.
Li desitgem a Alfred Costa tota la sort del món en aquesta nova etapa en la direcció d’À Punt, i esperem que el seu èxit siga el de tot el sector audiovisual valencià. Perquè sembla que els productors d’aquesta terra estem sempre a punt d’alçar el vol, a punt de ser importants en la indústria estatal, a punt de trobar (i ser) referents, a punt de l’estabilitat. M’haureu de disculpar el joc de paraules. Impossible no sucumbir: estem sempre a punt.
