Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp

RATETES DE LA CAIXA DE SKINNER

Article de David Matamoros, productora de Mr. Miyagi publicat a l’Infoproa de dilluns 8 de juny de 2020.

Fa uns dies, Pro-Animats (gràcies Mar Sáez per tot!) vam tenir una xerrada amb la gent de Youtube. Com diria en Ferran Monegal “Aaah, fascinant”. Al cap d’una hora, el meu cap donava voltes entorn d’aquesta nova realitat, de la qual potser sóc més conscient durant el confinament.

Estem integrats i depenem de sistemes que no sabem com funcionen ni el que volen de nosaltres. Facebook, Google i altres, diuen que volen que la nostra vida sigui més fàcil, que ens posem en contacte amb les nostres persones estimades, que siguem més eficients i treballem millor, però el seu objectiu no és aquest, no. Estan dissenyats per extreure dades, manipular-nos i vendre’ns coses. Ens exploten, i a sobre, estem menys connectats, som menys feliços i menys productius que mai, perquè som addictes.

Però si només estic veient una sèrie… Netflix té molts recursos per a aconseguir que en comptes de veure un capítol a la setmana, com fèiem abans, vegis tota la temporada en una marató. El seu propi sistema de vigilància sap quant temps passem veient-la, on la parem per a anar-nos al bany o fer-nos el sopar, quants episodis som capaços de veure abans de quedar-nos adormits. Això els ajuda a refinar la seva interfície. Si arribem al capítol quatre i ens anem al llit, saben que és el punt de desconnexió, llavors telefonen a 50 genis perquè el resolguin i en la següent sèrie ens quedem fins al capítol set. Com? Totes les aplicacions que existeixen es basen en el disseny més addictiu: el de les escurabutxaques. Això fa que un sistema produeixi la major quantitat de petits esdeveniments inesperats en el menor temps possible. Com més alta és la freqüència, més ràpid t’enganxes. Per què? Perquè cada vegada que hi ha un esdeveniment, et dóna un xut de dopamina, quants més esdeveniments encaixes en una hora, més xuts; és un procés químic/biològic; el teu cervell content i és el que et genera addicció.

Cada tuit que llegeixo, cada post de Facebook que crida la meva atenció, cada persona de Tinder a la que dono like, és un esdeveniment. El que no sàpigues si tindràs premi, càstig o res, fa que t’enganxis més de pressa. La lògica del mecanisme provoca que continuïs intentant, per a entendre el patró. I com menys patró hi ha, més s’embussa el teu cervell i segueix, com les ratetes de les caixes de Skinner. La rata li dóna a la palanca de manera obsessiva, tant si surt menjar com si no. No heu notat que algunes sèries de les plataformes, darrerament, no tenen cap tipus de sentit…? I ens enganxem intentant esbrinar “el misteri” que oculta el culebrón que estem veient quan en el fons ni ells saben quin és?

Les xarxes socials són com a màquines escurabutxaques, que estan quantificades en forma de likes, de cors, de quanta gent ha vist el teu post i genera una addicció especial, perquè és el que diu la teva comunitat, si t’accepta, si et valora. Quan aquesta acceptació, que és completament il·lusòria, entra en la teva vida, et tornes addicte, perquè estem condicionats per a voler encaixar en el grup, la nostra vida depèn del fet que se’ns accepti i se’ns valori.

Han aconseguit quantificar aquesta valoració i convertir-la en un xut de dopamina. No som addictes a la tecnologia, som addictes a la dopamina que unes certes tecnologies han infiltrat en les seves plataformes.  I això no és un accident, és deliberat.

El que més em preocupa és la facilitat amb la que es convenç a la gent que renunciï als seus drets més fonamentals i que arribi a dir que no li importen les seves dades? a qui li importa on he estat? quan fa 40 anys hi havia gent morint pel dret a reunir-se amb uns altres, sense que el govern sabés qui eren, pel dret a tenir converses privades en la intimitat, o el dret que la teva empresa no sàpiga si en la teva família hi ha un malalt de càncer. Ens ha costat molt aconseguir-ho i ara ho estem abandonant amb una lleugeresa que no és natural, és implantada i alimentada per un ecosistema que es beneficia d’aquesta lleugeresa.

Us recordeu quan l’addicció era l’olor de crispetes?

Share on twitter
Share on facebook
Share on whatsapp
Proa-logo

som agent estratègic

Posicionem el sector audiovisual

Coneix PROA

Més informació

últimes notícies

MÉS NOTÍCIES SOBRE PROA

Uneix-te a PROA

Avantatges i accés a l'àrea de socis amb informació i documentació exclusiva sobre convocatòries, ajudes i legislació del sector audiovisual

Descobreix PROA

Més informació

per què formar part de proa

Si la teva productora es fa sòcia de PROA, podràs gaudir del servei de premsa, assessorament dels teus projectes, participar a les trobades per a socis i accedir a l'àrea privada per consultar documents interns, propostes, avisos i convocatòries entre d'altres.