POESIA

Xerr d’aquell instant, petit però irrepetible, en què sorgeix la idea, la desenvolupam i apareix l’argument, un tractament, l’escaleta, el primer guió… Començam a posar damunt del paper la imatge. SÍ, he dit paper. Algú ha deixat escrit “el pressupost és el guió”. Aquí és on vull convidar-vos a reflexionar: prosa i poesia, poesia i prosa... La veritat és que totes i tots sabem que l’ordre no canvia el producte. Ara be, sí que hauríem d’equilibrar la balança. A mi el paperam m’ofega. Trob, i corregiu-me si pensau diferent, que la prosa mata la poesia.

L’aritmètica creativa, per dir-ho suau, les justificacions, les auditories, els plecs de les convocatòries, la burocràcia, ha passat a ser la part quasi més important de les nostres produccions. Podem trobar el camí just perquè el contingut, la poesia, guanyi a la prosa?

Joan Miró deia “dos i dos no son quatre”. Un professor de batxiller, amic meu, a cau d’orella —perquè no ho pot contar als alumnes- diu que les matemàtiques no són exactes. Crec que era Einstein que  assenyalava que 1+1 sumen 2, però que també 2 és el resultat de 4 menys 2.
Deixant de costat aquests noms universals, vull convidar-vos al cafè del meu barri, Santa Catalina, de Palma. Uns parroquians universals encetaren la conversa i a mi m’ha quedat la següent frase:
-Si ens sortírem de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, vols dir que no sobreviurem als Fons Europeus?
Ho deixam amb uns versos de Joan Brossa:
Fan barques de paper i les posen damunt un planisferi a tots els punts de la terra.

Imaginem! No comencem a fer números.