Ara que a la indústria hem de ser transversals i alhora jugar molt bé les nostres cartes per tenir una mirada més global cap a la internacionalització, paradoxalment cada vegada som més qui reivindiquem de manera tangible la descentralització dels recursos audiovisuals de les grans ciutats.
Fa més d’una dècada, a Barcelona, parlant amb un tècnic molt reconegut de la indústria audiovisual, em deia mentre muntàvem un documental que “d’aquí uns anys, tot això es podrà fer des de casa a distància”. No li faltava raó, però encara es va quedar curt, jo ara li afegiria: qualsevol producció es podrà fer des de qualsevol lloc del territori sense cap inconvenient.
En aquesta època recent que ens ha tocat viure on les videoconferències, Zooms, Meets i un llarg etcètera han penetrat inexorablement dins el nostre dia a dia en un temps rècord, és bo poder aplicar aquests recursos en el mateix sentit cap al món audiovisual. Ja fa un temps que part de les produccions -sobretot les postproduccions- s’alimenten de grans professionals que no estan dins el nostre àmbit d’acció habitual. Per posar algun exemple: la música ens la poden compondre des de Madrid, Londres o Nova York, la postproducció d’àudio la podem enviar perquè la preparin a centenars de quilòmetres d’on estem mentre la definim conjuntament en línia o els grafismes els treballem entre dues poblacions de diferents països.
Aquesta és una mostra que rectifica que l’espai-temps està canviant cada vegada més, i que ens permet ser molt flexibles quan ens plantegem des d’on hem de produir. Les distàncies tecnològiques s’han escurçat, però també les físiques. Canviar una reunió de producció al centre de la ciutat per tenir-la en un espai des d’on es distingeix l’horitzó i tornem a escoltar les piulades dels pardals no ha de significar una pèrdua de temps en el trajecte. És més, pot acabar significant un guany en la salut mental i creativa de les persones que hi assisteixen. Encara que no us voldria pas enganyar; no sempre és així!
