Atureu-vos un moment, aixequeu el cap de l’Excel i comproveu (també a l’spam) com aquests dies que crèieu eren tan sols l’avantsala de les vacances són més que una successió d’ensurts provocats per la COVID-19; més que tancaments comptables, reunions i més reunions; més que una irritant successió d’e-mails provinents de la vostra federació preferida que us impedeixen arribar a la tan anhelada Ítaca del “safata d’entrada: zero correus no llegits”:
Aquests dies, a rebuf de la pluja de milions que una generosa i gens condescendent Europa diposita sobre els nostres caps, discutim sobre els fonaments que han de sustentar la redacció de la nova Ley del Cine: un mecanisme que, en principi, nos damos entre todos – naiveté o optimisme, vosaltres decidiu- i que ens ha d’ajudar a definir el que a partir d’ara entendrem per conceptes com cinema; audiovisual; propietat intel·lectual; incentiu fiscal; transició ecològica; et altri. De la mateixa manera, la llei determinarà el rumb que prendran les nostres empreses durant els propers anys. Per tant, determinarà, en última instància, el tipus de contingut al que les audiències acabaran accedint; per tant, afectarà directament a la percepció que com a societat tenim de la nostra cultura, història, present, passat i futur; i, per tant, incidirà de forma dramàtica en qui som, què pensem, i com ens comportem.
Manllevant la cèlebre frase de l’antropòloga i etnòloga Margaret Mead que haureu pogut llegir en pancartes que pengen de molts centres educatius catalans (Aquí s’ensenya a pensar, no a què pensar), us convido a pensar en quin futur voleu, no tan sols per a vosaltres i per a les vostres empreses, sinó també per a les generacions futures d’espectadores i espectadors que encara no saben que estimaran el cinema com molts de nosaltres ho fem. Us animo a que penseu en què significa el curt termini; en la oportunitat per la oportunitat; en les vostres necessitats, perquè altres ja han pensat -legítimament- en les seves; en què és per a vosaltres una indústria cultural; en el bé comú, encara que sigui per descartar-lo.
Us animo a que penseu, en definitiva, sobre el fet que allò que no decidiu vosaltres, ho decidiran altres (jo, ell, ella, nosaltres, ells, elles), i us encoratjo a obrar en conseqüència abans no sigui setembre i tot el que ens quedi sigui un tebi lament desapassionat entre un e-mail i un altre.
Perquè, finalment, arribarà setembre.
Molt bones vacances!
