Durant aquest confinament m’he aficionat al Ioga. No us enganyaré, l’havia provat abans centenars de vegades… I en el meu ritme del dia a dia alguna cosa no encaixava, no era prou cansat, però tampoc no em relaxava. Però en aquells dies incerts i de gran davallada de feina, també s’ha de dir, vaig fer un click i ara el practico sovint, amb constància i consciència.
I tot i els meus esforços, m’adono que sempre seré l’eterna principiant. Que perfeccionar la tècnica, sobretot quan no estàs en forma o no tens molta flexibilitat, és difícil. I tot i que això no em farà defallir en els intents, faig passets minúsculs endavant i de vegades és frustrant.
És la mateixa sensació que em genera la nostra professió. Una de les coses que més m’agraden de la producció és que mai es deixa d’aprendre. Cada projecte té unes necessitats concretes, s’han de seguir estratègies diferents i endinsar-te en mons desconeguts en cada etapa de desenvolupament, probablement la meva part preferida. I quan penses que has après alguna cosa, i creus que a la següent ho trobaràs més senzill… veus que t’equivoques. Que l’entrenament anterior t’ha servit per tenir més resistència a la frustració, però no per fer les coses més ràpides o més fàcils.
Sobretot pels ‘eterns principiants’ com nosaltres, que moltes vegades tenim la sensació que no acabem d’arrencar. Que el sector encara no ens coneix, que no hem tingut l’oportunitat de treballar amb televisions o plataformes de forma directa, que ens presentem a comissions de valoració de projectes i sortim amb la sensació que el nostre projecte ha sigut ignorat, que és feina de mesos perduda… Els ‘aquests qui eren?’ o els ‘és que acaben de començar’. Els que sentim la frustració de qui intenta fer les coses bé i veu com avança a passes petites mentre l’avancen per esquerra i dreta.
No em malinterpreteu: em sento molt afortunada de treballar en aquesta professió i de dedicar-me al cinema, però durant uns moments, normalment els dilluns al matí, em permeto sentir la frustració, per després espolsar-me-la.
No sé si algun dia dominaré la tècnica de la producció, per molt que la practiqui. El que està clar és que no deixarem d’intentar-ho, per molt dur que es faci el camí o per més portes que se’ns tanquin. I potser algun dia m’adono que, a poc a poc, però sempre endavant, hem arribat més lluny del que creiem possible.
