El pitjor de la injustícia

Francesc Escribano

Francesc Escribano

Periodista i professor universitari
Francesc Escribano reflexiona sobre el dèficit estructural històric, la manca de definició i d’equilibri entre el territori públic i el privat en l’audiovisual

El pitjor de la injustícia no és que sigui injusta, no, el problema és que t’hi acabes acostumant. És el que passa sempre, un cop superada la primera fase de sorpresa i d’indignació, irremisiblement tendim a acomodar-nos en l’acceptació resignada d’una situació que mai no s’hauria d’haver produit però que, amb el pas del temps, l’acabem considerant com d’allò més normal. Només la insistència i la perseverància en la denúncia, per més inútil que pugui semblar d’entrada, és l’únic argument per l’esperança.

Com que avui això va de la injusticia que vivim i de la resposta que hem de donar, pot donar la sensació que estic entrant novament en consideracions polítiques generals poc adequades per aquest mitjà en el que escric. Tranquilitat. La injusticia de la que parlo i a la que tots ens hem acostumat és política, sí, però no està relacionada amb la realitat política catalana actual. Té a veure amb el nostre sector, concretament amb un dèficit estructural històric, la manca de definició i d’equilibri entre el territori públic i el privat en l’audiovisual. La cosa ve de lluny, dels temps de Franco, dels inicis de la televisió al nostre país i de l’ús i de la utilització que el règim de l’època va fer del nou invent.

Ara que s’albira una nova etapa a TVE, davant les noves i grans expectatives de canvi que s’estan obrint amb aquesta nova etapa, convé recordar quin és el pecat original de l’audiovisual espanyol, l’origen de tots els nostres mals. Lamentablement té molt a veure amb la influència que van tenir aquells anys de dictadura i amb l’absència d’un debat sobre la funció social de la televisió, com sí que va passar a la resta d’Europa, també amb la inexistència d’organismes de regulació o d’autocontrol, també amb la manca d’exigències i d’assumpció de responsabilitats per part de les televisions privades en el moment de la seva aparició, com sí havia passat a la resta d’Europa, i, finalment, amb la indolència governamental i de la classe política en general a l’hora de defensar la pluralitat informativa, la independència en la gestió i el valor ciutadà i de servei de la majoria de les televisions públiques, locals, regionals i nacionals. D’aquests precedents terribles, aquest panorama funest. Un país on el contingut de moltes televisions públiques a penes es diferencia de l’oferta de les privades, on el control i la influència directa dels partits polítics en les seves estructures de poder és infame, on els compromisos que haurien de mantenir les televisions privades són sistemàticament incomplerts, on, quan la crisi apreta, s’acaba de manera sobtada i maldestra amb la publicitat de TVE per redistribuir aquests ingressos entre les cadenes privades que controlen ara el mercat amb mà de ferro. En fí, un país amb un sector audiovisual que, no només ha estat tractat injustament, sinó que, el que és més greu, ens hem acostumat a aquesta situació com si fos la cosa més natural del món.

P. D. I per acabar de reblar el clau i en relació a allò que deia a l’inici… Això de la injustícia i d’habituar-nos a ella, a part del que passa en el sector audiovisual, també val per allò que passa des de fa uns mesos al nostre país. I més després de veure el documental que va passar dijous TV3. Perdoneu, però ho havia de dir.

proa

ÀREA DE SOCIS

Convocatòries, ajudes i informació exclusiva per als socis de PROA

ÀREA DE SOCIS

Més informació

últimes notícies

MÉS articles d'opinió

proa

ÀREA DE SOCIS

Convocatòries, ajudes i informació exclusiva per als socis de PROA

ÀREA DE SOCIS

Més informació

ÚLTIMES NOTÍCIES

vols associar-Te a proa?

Gaudiràs de l'accés a l'àrea de socis amb informació del sector audiovisual: legislació, estudis, documents de treball i ajudes.