PROA té en marxa la campanya #ConeixElsProductors que té com a objectiu donar a conèixer els productors a través de les xarxes socials en la seva vessant més humana. Tot seguit trobareu el detall dels productors que ja hi han participat.

16 de març 2016 - GUILLE CASCANTE, soci fundador i director de Goroka

“La passió per la meva feina em ve de família. Els meus pares van dedicar-se durant un temps a la producció i jo acostumava a anar als rodatges. Vaig començar a fer de meritori de ben petit, de “nanses” com em deia en Joan Bosch, productor amb qui vaig aprendre moltes coses, entre d’altres que les apostes es paguen: amb ell vaig perdre el sou d’un mes jugant al futbolí…

Vaig entrar en un món sorprenent, on les persones que hi treballaven eren amics que s’ho passaven bé. Des del primer moment, vaig tenir molt clar que aquell era el meu lloc.
Vaig estudiar realització a l’Idep, em vaig comprar una càmera (Betacam!) i vaig fer d’operador freelance fins que vaig entrar com a realitzador (capsulaire) a BTV de la mà d’en Manel Huerga. Van ser anys intensos d’experimentació i aprenentatge. Érem tots amics, apreníem els uns dels altres, miràvem pel·lícules, gravàvem pel carrer, editàvem fins a la matinada i també fèiem moltes “reunions” al bar Urbión del Fede, un altre amic.

Una feina així només la podia deixar per una millor. I això semblava totalment impossible fins que va venir el meu amic Aleu i em va proposar acompanyar-lo per tot el món a fer una sèrie de submarinisme per TVE, tal com sona! Així que allà em teniu amb 24 anys viatjant pels cinc continents amb el Loris Omedes, el Tono Folguera i el Fran Aleu. ¡Y hasta aquí puedo leer!

Després d’aquesta experiència absolutament increïble, vaig voltar una mica fent de realitzador fins que, ara fa 15 anys, vaig començar un projecte propi amb la Laura Tremoleda i el Santi Baró: Mapa, l’embrió de Goroka. En aquest temps hi ha hagut de tot: projectes, alegries, canvis, alguna pena, moltes hores de feina, però sobretot quinze anys d’amistat autèntica.

Sí, jo treballo amb els meus amics i penso que aquesta és una de les coses més maques de la nostra professió, alguns diuen que som una mica endogàmics, potser sí, però segur que tots coincidim que en aquest ofici es fan grans amics i treballar amb ells és un luxe que no es paga amb diners.”

03 de març 2016 - ALBERT SOLÉ, productor a Minimal Films

“Després d’uns quants anys de treballar en aquest sector cada dia se’m fa més difícil descriure la meva funció. Podríem dir que sóc director, guionista, productor, professor universitari, gerent, venedor, muntador de mobles d’ikea i missatger ocasional. La paraula que millor defineix la meva feina, i la de la majoria dels que ens dediquem a aquest ofici, és la d’home (o dona) orquestra, serveixo “pa un roto y un descosío” com diuen a Andalusia. L’altra característica freqüent en aquesta professió és la d’un perfil psicològic que faria les delícies de molts investigadors en el camp de la psiquiatria: en el meu cas és un quadre evident d’obsessiu/compulsiu, que és el que es necessita per creure en un projecte audiovisual i defensar-lo a capa i espasa durant anys malgrat els entrebancs constants que ens trobem en el camí. Què com he arribat fins aquí? de vegades jo també m’ho demano: sol ser quan truco al psiquiatra d’urgències o em prenc un valium. Quan era petit em van regalar un joc d’impremta amb el qual vaig començar a redactar un diari senser, amb els seus anuncis i tot. Allà vaig decobrir la vocació que m’acompayaria tota la vida: el periodisme. Curiosament després de tants anys de somniar amb la premsa escrita, vaig tenir en acabar la carrera una revelació divina: em fascinava el llenguatge audiovisual tot i que no en sabia res. Un cop de sort em va permetre entrar a col.laborar a TVE i d’allà em vaig convertir en reporter durant anys, cobrint temes internacionals i socials per a diverses cadenes. Vaig tenir la sort de tenir els millors mestres, Campo Vidal, Júlia Otero, Ramon Pellicer, Quim Puyal, etc.. Però notava que em quedava curt, que necessitava més elaboració, més temps per treballar els temes, més llibertat per construir trames i personatges. Va ser així com, de la mà de Jordi Llompart, vaig entrar en el món del documental. Primer com a director freelance fins que vaig començar a trobar el meu forat, gràcìes també a la gran visibilitat (i els premis) que em va donar la meva primera peli per a cinemes: “Bucarest la memòria perduda”. Aleshores vaig decidir que, posats a suar, ho faria per a mi i vaig muntar Minimal Films, productora des de la que no parem quiets ni un moment, produint tants documentals per a cinema i televisió com podem i sabem. Així han nascut pel.lícules com “Al final de la escapada”, Els records glaçats”, “Gabor” i un llarg etcètera que ens han permès recollir un bon grapat de premis i viatjar a festivals de tot el món: agafar experiència i visibilitat en definitiva.. A Minimal Films també tenim tota una línia de treball per a institucions i empreses, això sí, intentant que tot tingui una certa lògica: que no abandonem mai els llenguatges audiovisuals i els valors en els quals creiem. Segurament és això el que ens permet, malgrat totes les dificultats, sentir-nos cofois de la feina que fem que, quan és maca, és la més maca del món.”

04 de febrer 2016 - ÓSCAR RODRÍGUEZ, productor a Antàrtida Produccions

“Mirant enrere, tot repassant els últims 10 anys a Antàrtida, em pregunto com he acabat aquí. Venint del món formatiu i professional de la gestió, mai m’hauria imaginat que aquella afició i després passió per la televisió i el cinema desembocarien en l’ofici de produir.

De ben petit, tot indicava que acabaria de metge. Visitava i examinava exhaustivament a cada familiar i, si m’haguessin deixat, alguna “banderilla” hagués caigut. El màxim a què vaig arribar, capricis del destí, és a dirigir un centre mèdic, experiència que dóna per a una pel·lícula, sens dubte. Abans i després, màrqueting de llibres i de música i de vídeos i de revistes… i projectes d’Internet. Empresa familiar, empresa multinacional… de tot. Diuen que la qüestió és anar provant i provant-se un mateix.

Fins que un bon dia, per casualitats del destí, em trobo amb en Carles Porta, “genio y figura” que diuen a la Meseta, i m’acabo convertint en un pingüí d’Antàrtida. I realment semblava un pingüí, amb vestit (“traje”, per entendre’ns) i corbata, reminiscència de la meva vida professional anterior, fins que vaig adoptar un look més casual, més de productor, que diu la meva dona.

En aquest temps he tingut la sort de produir coses molt variades. Des de documentals com “Xavier Vinader, periodista” o “ El árbitro”, a ficcions que han esdevingut grans experiències professionals però també humanes i vivencials, “Infancia Clandestina” i, especialment, “Segon Origen”. I, com no, les arrels d’Antàrtida, programes de televisió com el “Bocamoll” i iniciatives vinculades a l’educació, com el concurs “Pica Lletres” o “Energia 3D”, que m’agrada veure com una modesta contribució al món educatiu.

Tot plegat, un privilegi. Conèixer i compartir feina i experiències amb gent molt variada, grandíssims professionals i millors persones. I un privilegi també la capacitat de generar emocions. Ja sigui un plor per la mort d’en Dídac o un nen discapacitat que no respon pràcticament a cap estímul extern però reacciona a les errades i encerts del concursants del “Bocamoll”, com diu la seva mare en una emotiva carta.

Que seguim somiant i emocionant per molt de temps.”

04 de febrer 2016 - ÓSCAR RODRÍGUEZ, productor a Antàrtida Produccions

“Mirant enrere, tot repassant els últims 10 anys a Antàrtida, em pregunto com he acabat aquí. Venint del món formatiu i professional de la gestió, mai m’hauria imaginat que aquella afició i després passió per la televisió i el cinema desembocarien en l’ofici de produir.

De ben petit, tot indicava que acabaria de metge. Visitava i examinava exhaustivament a cada familiar i, si m’haguessin deixat, alguna “banderilla” hagués caigut. El màxim a què vaig arribar, capricis del destí, és a dirigir un centre mèdic, experiència que dóna per a una pel·lícula, sens dubte. Abans i després, màrqueting de llibres i de música i de vídeos i de revistes… i projectes d’Internet. Empresa familiar, empresa multinacional… de tot. Diuen que la qüestió és anar provant i provant-se un mateix.

Fins que un bon dia, per casualitats del destí, em trobo amb en Carles Porta, “genio y figura” que diuen a la Meseta, i m’acabo convertint en un pingüí d’Antàrtida. I realment semblava un pingüí, amb vestit (“traje”, per entendre’ns) i corbata, reminiscència de la meva vida professional anterior, fins que vaig adoptar un look més casual, més de productor, que diu la meva dona.

En aquest temps he tingut la sort de produir coses molt variades. Des de documentals com “Xavier Vinader, periodista” o “ El árbitro”, a ficcions que han esdevingut grans experiències professionals però també humanes i vivencials, “Infancia Clandestina” i, especialment, “Segon Origen”. I, com no, les arrels d’Antàrtida, programes de televisió com el “Bocamoll” i iniciatives vinculades a l’educació, com el concurs “Pica Lletres” o “Energia 3D”, que m’agrada veure com una modesta contribució al món educatiu.

Tot plegat, un privilegi. Conèixer i compartir feina i experiències amb gent molt variada, grandíssims professionals i millors persones. I un privilegi també la capacitat de generar emocions. Ja sigui un plor per la mort d’en Dídac o un nen discapacitat que no respon pràcticament a cap estímul extern però reacciona a les errades i encerts del concursants del “Bocamoll”, com diu la seva mare en una emotiva carta.

Que seguim somiant i emocionant per molt de temps.”

28 de gener 2016 - JORDI FERRERONS, director de Lavinia Audiovisual

“Confesso que sóc periodista. No ho puc evitar i tampoc no tinc cap ganes de fer-ho. D’evitar-ho, vull dir. Des de fa gairebé deu anys no estic seguint informacions, ni empaitant fonts, ni presentant als ciutadans notícies d’última hora, ni intentant explicar-los per què ha passat un fet determinat, ni anant al darrere de l’actualitat estricta. Però des de fa gairebé deu anys no he deixat de sentir que, d’una manera o una altra, continuo sent periodista.
Quan, després de vint-i-set anys de brega en el terreny de la informació estricta (en premsa, ràdio i, sobretot, televisió, molta televisió), vaig fer un tomb en la meva carrera professional per dedicar-me a la producció audiovisual molta gent (família, amics, companys de feina) em va advertir, generalment amb bona intenció, que trobaria a faltar el periodisme. No puc negar que era una petita recança que tenia. Però jo hi veia una molt bona possibilitat de continuar exercint la meva professió (o més aviat la meva condició) per altres vies.
Des del començament vaig trobar a Lavinia un niu ideal per poder continuar fent el que m’agrada més: explicar històries que valguin la pena, entretenir a partir de continguts que aportin alguna cosa a la societat, sense pretensions, decentment, amb esperit positiu i constructiu, amb la possibilitat d’identificar-me amb les produccions que posem a l’abast de la societat. I explorant tots els gèneres: l’humor, el debat, el documental, la divulgació, el magazine, l’entrevista; fins i tot, de tant en tant, la ficció…
A Lavinia ens agrada creure en el que fem. Creure que el que fem val la pena. Que, a més d’entretenir els ciutadans que accedeixen als nostres continguts, els estem aportant alguna cosa més. Insisteixo, sense pretensions, però amb la determinació que en l’eterna batalla entre la utilitat i la futilitat sempre optarem per la primera alternativa. Posar uns continguts a l’abast d’una societat és una gran responsabilitat. Ens agrada assumir el repte d’assumir-la. Sense dramatisme i alhora sense concessions.
Perquè confesso que em continuo sentint periodista. I per molts anys…”

17 de desembre - TINET RUBIRA, director de Gestmusic, una productora d'Endemol Shine Grup

“Sempre m’ha agradat parlar. Vaig aprendre a llegir de ben petit. A casa sempre es comprava el diari, escoltàvem la ràdio i teníem la tele encesa. Jo volia ser veterinari i ho tenia tot estudiat.

Llavors no hi havia cap facultat de veterinària a Catalunya i s’havia d’anar a Saragossa, Madrid o Granada…mentre la meva vocació pel món animal creixia, a Canet es va obrir una ràdio municipal i m’hi vaig apuntar. Mai vaig pensar que la meva facilitat per la comunicació es convertiria en la meva professió. Amb setze anys parlava per la ràdio. Un any més tard escrivia i feia fotos pel Punt Diari i el Maresme. Havia de decidir: les bèsties o la comunicació? El meu sentit pràctic em va fer triar: Ciències de la Informació.

A mitja carrera ja treballava a Ràdio 4 i gaudia fent de tot… però va ser en entrar en un plató de televisió l’any 1989 amb el ‘Plàstic’ quan realment vaig descobrir el que jo volia fer. Volia entretenir, fer entreteniment televisiu en qualsevol dels seus angles: davant, darrera o al costat la càmera.

I us he de confessar una cosa, jugo amb avantatge. A més de la meva facilitat per a la comunicació, que no tinc vergonya i mai m’ha fet respecte parlar en públic, he d’afegir una qüestió fisiològica: sóc bradicàrdic! Tinc el cor gros i em batega molt lentament. Quan m’ho van diagnosticar, en una revisió mèdica a la ràdio, em vaig espantar, no havia sentit mai a parlar de la bradicàrdia. La doctora em va tranquil·litzar i em va dir que era una llàstima haver-ho descobert amb vint i pocs anys, que amb un cor com el meu hagués triomfat en l’alta competició esportiva. No recordo el nom de la doctora però des d’aquí li puc ben assegurar que li he tret molt partit a les meves 50 pulsacions! El meu cos estava preparat pels directes. El cor em batega lentament i no em poso nerviós per res…”

11 de desembre - ORIOL GISPERT, productor a La Lupa Produccions

“Jo faig de productor per necessitat perquè no en sóc ja que la meva vocació és una altra…Influenciat segurament per un pare que als anys setanta jo veia sempre carregat amb la càmera de Súper 8, la Rolleiflex i la Leica, a mi el que m’agrada realment és explicar històries, fotografiar i escriure. La càmera és un gran instrument per relacionar-se amb el món, una gran excusa per viatjar, conèixer i entrar fins a la cuina de les cases. Després de passar per la facultat de periodisme i la mili, (no amago que ja tinc una edat!) vaig treballar a l’administració, concretament a la Generalitat. No era “lo” meu. Em va servir per veure que no volia ser funcionari.
El 1989 comença el Canal 33. I amb ell el programa “Thalassa el mar”, que venia de França. La productora Rumbosur em va donar l’oportunitat de fer televisió. El reportatge unia escriptura i fotografia. Vaig fer uns 250 reportatges fins el 1995. La necessitat i l’atur em van obligar a donar el salt a agafar la càmera, la famosa Betacam. La productora francesa Capa TV ens va formar molt estrictament en l’univers del programa “24 Horas” de Canal Plus. Es confirmava la bona influència francesa. Vam aprendre a ser homes orquestra que podíem anar sols pel món! De 1997 a 2001 em va enriquir molt ser realitzador de la Barcelona Televisió més imaginativa que ha existit, ideada per Manel Huerga. Després vénen alguns reportatges com a free lance per a Canal Plus. Director, realitzador, redactor, càmera,…reportatges tot en un. En aquesta fase també vaig fer algun “30 Minuts”. A principi de segle, amb l’amic Lluís Jené, vam fer dos documentals sobre ciclisme a Burkina Faso (“El tour dels Homes Íntegres” i “Aúpa Pafadnam”), produïts pel mestre Joan Úbeda. Amb en Joan també realitzo la docu-sèrie d’animalets “Pelopicopata” per a Antena 3 i, més tard, “Summertime” per a La Sexta.
Però volíem produir les nostres pròpies històries i així va nèixer La Lupa Produccions, l’any 2005. Vam passar a ser productors accidentals. I comença l’esquizofrènia entre el contingut i la producció. Com a primera feina, vam fer per a Cuatro dos documentals sobre quatre nenes que vam veure néixer en móns oblidats (“Una vida por delante”). D’aquí ve el nom de La Lupa, que amplia petites realitats. Des de llavors hem produït i dirigit una desena de documentals, diverses sèries documentals i d’entreteniment, vídeos corporatius, exposicions i publicitat. Alguns dels treballs han tingut fins i tot reconeixement internacional. La penúltima producció, el documental “Glance Up”, sobre un noi que mesura un metre i li apassiona el bàsquet, ha estat seleccionada a 22 festivals i ha tingut 9 premis. Ara estem presentant el darrer documental “El jardí de les flors del presseguer”, sobre una colònia tèxtil xinesa on el director vol que els treballadors siguin feliços i ha trobat, en la nostra tradició de fer castells, l’element que estava buscant. El curt que vam fer en aquesta fàbrica, “Take me to the moon”, és candidat als Premis Gaudí.I, tot i que no sóc productor vocacional, ja tenim altres projectes en ment i moltes, moltes idees,…és un no parar!”

1 de desembre - ALBERT SAGALÈS, productor a Diagonal TV

“Algú em demana que faci una bio creativa … La veritat és que és la primera vegada que em demanen quelcom similar. Però, aprofitant que no fa massa algú altre em va demanar com havia anat a petar en aquest negoci, aprofitaré que encara ho tinc prou fresc …
De fet, hi vaig arribar una mica accidentalment. Podria començar dient que a l’escola feia campana tot sovint… i és veritat. Sempre que tenia ocasió, m’escapava als cinemes Jaime I, l’Spring, el cinema Bonanova o el Savoy (i alguns altres que ja no recordo) i m’empassava les pel·lícules en sessió doble, non-stop.
No obstant, va ser cap a mitjans dels anys vuitanta quan, juntament amb un bon amic i realitzador, que ja no hi és, i un advocat, vam decidir muntar un productora (“Equipo de Producción”) i vam llogar un despatxet al més pur estil Marlowe a Passeig de Gràcia cantonada Diputació. Eren uns anys molt bons i la cosa del vídeo institucional i/o industrial començava a estar en boga. De fet, el primer vídeo d’aquesta mena que vam fer va ser per a una empresa de Badalona que fabricava màquines per a plegar caixes de cartró automàticament….. I el meu amic artista dirigint un video de caixes de cartró! El següent va ser per a una marca de moda i la seva col·lecció de roba d’estiu i, com qui no vol la cosa i amb un parell de …, vam anar a rodar-lo a les platges d’Empúries un mes de gener del 1985, coincidint amb un dels temporals de vent i neu que es recorden…. L’autopista de Girona completament glaçada i les models passant roba d’estiu davant les runes…. Espectacular! Un rere l’altre, també conjuntament amb l’empresa que organitzava la fira Alimentària a Barcelona, en vam fer uns quants de salsitxes, formatges, pernils, pasta i fruits secs…. El que fes falta.
Poc després, cap el 1986, juntament amb un altre conegut vam muntar “Septimania Films” i varem començar seriosament a produïr cinema per a alguns dels directors catalans més reconeguts aleshores: Carles Benpar (“La veritat oculta”), Gerardo Gormezano (“El vent de l’illa”), Josep Antoni Salgot (“Estación central”), Santiago Lapeira (“Blue Gin”), Jordi Cadena (“És quan dormo que hi veig clar” i “Els papers d’Aspern” amb en Paco Poch) i “No et tallis ni un pél” de Francesc Casanova, entre d’altres.
Així, fins el gloriós any olímpic i post olímpic de 1993 quan, malauradament, vam haver de tancar la productora.
Tot i que en vaig sortir malparat, i que em vaig prometre a mí mateix no tornar-hi mai més, el gener de 1994 ja tornava al sector gràcies a un bon amic i distribuidor, l’Enrique Uviedo, que necessitava algú que parlés anglès. Encara eren anys bons, i aquella distribuidora (“Motion Pictures”) estava especialitzada en comprar els drets de televisió i vídeo de paquets de pel·lícules europees i nord americanes per a la seva explotació al nostre país. Eren els anys del boom de les televisions autonòmiques, de les primeres plataformes digitals (Via Digital i Canal Satélite) a banda de les generalistes de sempre. Anys molt actius, viatjant per tot el món i comprant hores i hores de pel·lícules i dibuixos animats que després es veien a casa nostra. Aixó em va donar l’oportunitat de conèixer una vessant del negoci audiovisual diferent del que havia fet fins aleshores.
I així arribem als anys 2000 quan en Joan Bas, un dels fundadors de Diagonal Televisió juntament amb en Jaume Banacolocha i en Josep Maria Benet i Jornet, em va dir si m’interessaria treballar amb ells i encetar una nova línea de treball més enllà de les sèries de televisió que ja començaven a ser l’èxit de Diagonal: la producción de llargmetratges, tv movies, mini´sèries i documentals…. I d’això ja fa quinze anys….”

26 de novembre - SUMPTA AYUSO, productora a JW Productions

“A diferència dels companys presentats fins ara, sóc productora gràcies als números!!! Ni periodisme, ni audiovisuals, ni cinema … A mi em dones una pila de papers, números i un excel i gaudeixo com una boja endreçant i fent que quadri tot a la pela!!

Sempre he tingut clar que, ja que el meu fort era la part administrativa de l’empresa, volia treballar amb gent que aportés la part creativa a la meva, diguéssim, avorrida virtut. Així, doncs, de camí al món de la producció, vaig passar pel món de l’arquitectura, el disseny de joies i, finalment, vaig entrar en el món on es construeixen projectes per explicar històries, els documentals.

Va ser l’any 2001, de la mà del meu company d’aventures, en Justin Webster. Ell feia una transició del periodisme escrit al periodisme audiovisual, amb tot el que representa treballar per a les televisions … papers, números, contractes, coproduccions, …. “uauuuu!! això és “lo” meu!”, vaig pensar. I aquí va començar la nostra aventura, súper arriscada (econòmicament parlant … no oblideu que sóc la dels números) cap al món dels documentals!

Des de llavors que gaudim i patim junts explicant històries que ens agrada que siguin per a un públic internacional. Tenim un lema: “do things that we believe in, work with people we like and … survive!” Tot això és possible gràcies a un equip de gent fantàstica que ens acompanya a la productora JWP. L’última aventura ha estat “Gabo, la creació de Gabriel García Márquez”.

Aquesta feina et permet tenir aquest tipus de plaers. Tens un autor preferit? Dels que t’han marcat des que tenies 15 anys? Doncs vinga! Un somni que es fa realitat! … per un seguit de coincidències. Perquè et relaciones amb moltíssima gent, perquè la sort passa i fas que s’aturi davant teu, perquè aquesta feina és fantàstica! He tingut el súper plaer de produir la història d’aquest autor que m’emociona. I el millor de tot és que aquesta no serà l’última sorpresa. Sé del cert que la propera història que explicarem està a punt de passar-nos pel davant i no la deixarem escapar!”

19 de novembre - JOSEP PI, productor a Astrolabi Films

“La primera vegada que vaig pensar que de gran volia fer cinema deuria tenir uns 12 anys. Un company del “cole”, pujant al bus un matí, em va dir que a ell li agradaria ser director de cinema i jo vaig pensar: “Uau! jo també”. Anys després no sé ben bé què ha acabat fent ell a la vida, és filòsof, crec, però jo tampoc he dirigit mai res que no es mereixi guardar-se al fons d’un calaix ben profund. M’he quedat més apro, això sí. Diria que gran part de la culpa és de l’ESCAC, quan van decidir que més que direcció em veien especialitzant-me en producció. Tot i el desencís del moment, ara crec que va ser el millor que em podria haver passat.

Des que vaig acabar, fa més del que voldria, he tingut l’oportunitat de treballar amb molta gent del cinema català, desde portar al rodatge a grans directors i aprofitar els viatges per marejar-los a preguntes fins a aguantar el paraigües a estrelles de cinema internacionals. També he conegut productors, evidentment, tot i que solien ser els més cars de veure a rodatge i s’els intuïa com una figura llunyana i enigmàtica. Els últims anys, però, a mesura que tot semblava enfosar-se, m’he anat especialitzant en rodatges cada cop més petits, amb equips reduïts al mínim, però compromesos per tirar el projecte endavant, sovint en condicions massa precàries, donant el 200%. Poc a poc, a mesura que anava assumint responsabilitats, el pas natural va ser muntar una productora i convertir-me en productor. I entremig del neguit de pagar els autònoms a final de mes i complir amb les entregues de clients amb poca pasta i molta creativitat he intentat engegar 2 o 3 projectes meus que mai han arribat enlloc, fins que un dia de maig del 2014 em vaig trobar amb “La Pols”, una obra teatral amb tres personatges al menjador d’un pis petit que ha acabat essent el primer llarg de la productora i que estrenarem el 2016.

Ara ja sé què vull ser de gran … Vaja, això vol dir que m’he fet gran!”.

17 de novembre - MARTA FIGUERAS, productora a Promarfi Futuro 2010.

“El día 12 de noviembre estrenamos “Game Over” de Alba Sotorra, producida con Carlos Pastor y Dirk Manthey, que con lo que nos hemos divertido juntos en el Festival de Karlovy Vary, en el de Málaga, en el Docs Barcelona, en Documenta Madrid, presentando la película, los considero ya más amigos que socios. Victoria Bermejo y Javier Baladia, autores de “Barcelona abans que el temps ho esborri”, Marta Molins, guionista de mi próximo proyecto, me acompañaron en el estreno. En el boletín de la Academia se publicaba que Cesc Gay inauguraba el 3 de diciembre la sección “My first time” del Festival REC con “Hotel Room”, su primera película, de la que Mireia Ros y yo somos las orgullosas productoras y me encuentro con Antonio Banderas al que conocí en “Si te dicen que caí” de Vicente Aranda, la primera película en la que trabajé como flamante jefa de prensa.
La niña que a los cinco años soñaba con ser como Mary Poppins, había aceptado un trabajo que decidió que sabría hacer por mera intuición. Corría 1989 cuando se fue a un quiosco, apuntó en una libretita los periódicos y revistas que había y empezó a codearse con Victoria Abril, Javier Gurruchaga, Jorge Sanz, Antonio Banderas … Seleccionaron “Si te dicen…” en el Festival de San Sebastián y, ya os podéis imaginar cómo se sentía la jefa de prensa en prácticas que yo era, instalada con Victoria Abril en una suite del Maria Cristina, dispuesta a desembarcar en el Madrid de los 90. Por aquel entonces conocí a Manel Esteban, y a los que fueron mis socios en mis primeras aventuras, Jorge Molina y  Vicky Cuquerella y con los que pienso seguir compartiendo las que vendrán.El siguiente paso fue hacer un curso de guión, ni más ni menos que en Cadaqués, que impartían Jesús Garay y Gustavo Hernández. Allí conocí a Cesc Gay. Con él y con Mireia Ros me adelanté a la época y organicé un equipo de guionistas en el que se sembraría la semilla de la productora Bailando con todos, con la que Mireia y yo, con absoluta inconciencia, pero rodeadas del más sólido de los equipos, Miguel Torrente, Antonio Belart, Carles Gusi, nos lanzamos ella a dirigir y yo a producir, apoyadas por un incondicional Adolfo Domínguez, al que llamamos por teléfono para ofrecerle el proyecto porque yo lo había visto en la tele diciendo que quería apoyar nuevos talentos. Adolfo tenía razón. Mireia Ros tenía talento. Y mucho. Nos nominaron y digo nos porqué sentí tan mía como suya la nominación a la mejor dirección novel en los Premios Goya. Hicimos un increíble recorrido de festivales, que llegó a los oídos de Cesc Gay, que en Nueva York acababa de rodar su primera película, “Hotel Room”, pero necesitaba un productor para terminarla. A Mireia y a mi no nos hizo falta ni hablar para saber que íbamos a ser nosotras. Con “Hotel Room” (1998) competimos en el Festival de San Sebastián, ganamos Alcances y obtuvimos una excelentes críticas. Si no la habéis visto, está en Filmin. Os sorprenderá. Mireia y yo seguimos con una adaptación del “Zoo de Pitus” que rodamos en el año 2000 y que ya ha entusiasmado a tres generaciones de niños. Con “Las Cajas Españolas” (2004) de Alberto Portland ganamos “Tiempo de Historia” de la Seminci. Con “El Triunfo” (2006), basada en la novela de Francisco Casavella, junto a Toni Cortés y Mariví Villanueva, conquistamos la Berlinale a ritmo de rumba. Desembarqué en Málaga con “Arena en los bolsillos”, excelente aproximación a la adolescencia de César Martínez Herrada y “Lifting de corazón” de Eliseo Subiela. Tenía tres películas a competición y no me quisieron peinar en la peluquería de festival porque era sólo para actrices. Casi me pongo a llorar. En 2008 tuve el placer de trabajar con Dolo Payas en “Mejor que nunca”. Con “Barcelona abans que el temps ho esborri” (2010) seguimos viendo mundo, ganamos el Gaudí y estrenamos en más salas en Francia que en Cataluña. Aunque no creo que el futuro del cine tenga que pasar necesariamente por el crowdfunding, supe que realmente “compartir dóna gustet” colaborando en la excelente “El Ball del Vetlatori” de Marquet. Y esto es solamente un breve resumen de casi treinta años de película.
Y, sin embargo, tengo la amarga sensación de que en este momento una trayectoria hecha de buen cine, ya no te garantiza nada. De que una productora independiente tiene cada vez menos espacio. De que el cine está en manos de esa falsa comercialidad que tanto gusta a las televisiones … y de que en treinta años no hemos sabido consensuar una ley que proteja nuestro cine más allá del color político que nos gobierne. Y, aún así, voy a seguir haciendo cine, porque, cuando vi la sala llena de gente que había pagado una entrada par asistir al estreno de “Game Over “, supe que no me iba a rendir”. Continuará …

3 de novembre - VENTURA DURALL, productor a Nanouk Films.

“Què hi fot un tiu mig despullat sota la neu?
Com diu el poeta, millor dir-ho al principi, que després les coses es compliquen: jo no volia ser productor. Primer volia ser inventor. I per això vaig estudiar industrials. Però un cop dins, la vocació no va trigar ni dues setmanes en esfumar-se. En un parc, meditant quin rumb havia de prendre en el camí de la vida, mirava unes pedres que hi havia a terra. I això (m’estalvio el pueril procés proustià per no caure en el major dels ridículs) em va portar a estudiar geologia. Tres anys més tard, però, canviava el microscopi per una càmera i començava a estudiar cinema. Calia fer un pas ferm i decidit, deixar el relativisme i construir alguna cosa que tingués sentit en si mateixa. Per fi, pensava llavors i segueixo pensant ara, un àmbit on poder expandir l’ànima, un camí traçat.
Primer pas. Muntar la productora per fer projectes propis: els més apassionants i atrevits que s’haguessin vist mai. És clar. Vam estar uns anys gravant torneigs de golf i fent anuncis de planxes per mantenir el “tinglado”. A poc a poc, però, el camí es va anar obrint. Amb petits èxits i grans fracassos. Amb ruïnes i divorcis sonats. Amb incomprensió del sistema. Però el camí s’obria i era harmònic: feina i passió, amics i col·legues, creixement personal.
I comences a fer films, i alguns agraden. I cada projecte és un nou món, i això t’enriqueix, penses. I un dia, arriba un, o dos, i et presenten una història. I volen que els acompanyis en el viatge. I tu admires la seva creativitat, la seva força, es crea l’estímul recíproc: farem una peli que pugui anar a Sundance, a San Sebastián, a Locarno, a l’IDFA o al HOT DOCS. I et sumes al carro. Visca, ja ets també productor; un productor dels rars, però un productor al cap i a la fi.
Passen els anys i figura que tens una experiència i un coneixement (i les arques buides, però això ningú ho sap). I figura que això t’ho reconeixen. Però llavors… què hi fot un tiu mig despullat sota la neu? Passar fred, i passar-ho bé. Perquè tu mires enrera i saps que en realitat tot és una ficció suportada per la bastida que has anat construint: una imatge. I això està bé, perquè t’obliga a millorar-te cada dia per donar-li sentit i fer-la avançar amb tu. O mantenir l’engany. Depèn des d’on t’ho miris i allò que acabis fent.
Per sort, ara hi ha gent al costat que no deixaran que em despisti.
www.nanouk.tv

29 d'octubre - YOLANDA OLMOS, productora a Producciones Doble Banda.

“Malgrat que no ho sabia, totes les meves inquietuds em portaven al cinema: la pintura, la poesia, la fotografia. També tots el camins de formació que vaig escollir: l’Escola d’Arquitectura, Història de l’Art. Però va ser l’estiu de 1990, amb el cap ple d’incerteses, que em vaig matricular al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya i, des de llavors fins ara, he viatjat amb el cinema (en el meu temps lliure treballava darrera d’una finestreta bancària mentre el cinema no només em donés alegries espirituals sinó també per pagar el lloguer). Un viatge en sentit figurat i literal. Des de la idea al guió, de la captura d’emocions a la màgia del muntatge, de les existències ficcionades a les reals i genuïnes; i d’un poble de La Mancha passant per Nicaragua, Marroc, Porto do Son o Cap Verd (i diu Pepito Grillo: “-Sí, sí, un viatge molt poètic, però encara pateixes per pagar el lloguer”).
Com el cinema és treball en equip, l’any 1992 vaig co-fundar l’Associació Grup Cinema Ateneu, i el 1998 Producciones Doble Banda, aventura empresarial que comparteixo amb Pablo García, Leonor Miró i Verònica Font; un equip sense el qual em sento orfe. Som amics fent junts el que més ens agrada.
Una aventura sempre en evolució, des del 16mm de la nostra primera pel·lícula, rifant un pernil per pagar els entrepans de l’equip, a poc a poc anar trobant col·laboradors, molts amics, televisions que creien en els nostres projectes, ajuts que no sempre són tan generosos com diuen les males llengües, i sempre cercant espais pel documental. I en el nostre camí persones-personatges-herois-heroïnes, artistes de striptease, mariners, pacifistes iraquians, revolucionàries marroquines, paleontòlegs, corredors, pianistes, dones trans; i de tant en tant tornem a rifar el pernil, que ara es diu crowdfunding (que és el mateix però a la xarxa i sense veure la cara de tots aquells que encara tenen fe) i seguim… de vegades em sembla un miracle, 22 projectes produïts durant aquests 17 anys, i seguim.
Us apunto alguns dels nostres títols perquè m’agrada molt veure’ls tots junts (diria m’omple d’orgull, però sona molt maternal…).
“Fuente Álamo, la caricia del tiempo”, “Alicia Retratada”, “Vos que sos mi hermana”, “Shorok”, “Kilian Jornet”, “El comptador de llacs”, “Pluja del Nord”, “Mura un poble de Cine”, “La camisa de Christa Leem”, “Pacifistes a l’Iraq”, “Oblidant a Nonot”, “Humans a Venta Micena”, “Bolboreta Mariposa, Papallona”, “Les Mans d’Alicia”, “Tchindas” …
Seguim, seguim, què ens mou? Suposo que és el desig.”

27 d'octubre - CARLOS FERNÁNDEZ, Conseller Delegat a FILMAX.

“Vaig néixer a un poble de la província de Lugo que es diu Cereixido i que pertany a l’ajuntament d’A Fonsagrada. Us animo a tots a descobrir aquesta zona tan meravellosa de Galícia i estic segur que, si us presenteu com a amics de Filmax, us tractaran molt bé!!!
He anat llegint presentacions dels companys que m’heu precedit i, en el meu cas, ho sento si decebo a algú amb la meva però que jo estigui en aquest sector no te gens d’èpica personal sinó que és fruit de la casualitat i ho dec enterament al meu germà Julio qui va tenir la visió en el seu moment, i l’energia, per aventurar-se en el món audiovisual. En un principi, quan m’ho va comentar, vaig quedar impressionat i em va semblar màgic, però coneixent-lo sabia que ho faria. Jo era molt jove i en aquell moment em plantejava estudiar Enginyeria i, de fet, vaig cursar un any que em va servir per adonar-me que no era el que jo volia fer. Aleshores em vaig agafar 13 mesos durant els quals vaig fer el servei militar. També em van servir per reflexionar i tornar a enfocar la meva formació cap a la gestió empresarial. Vaig compaginar els meus estudis d’Empresarials amb la responsabilitat de la Delegació de Vídeo que vam crear desde Filmax a Galícia, la qual cosa va significar el meu veritable inici en aquest món. Allò va funcionar bé i una vegada en marxa, vaig venir a substituir el delegat que tenia l’empresa a Catalunya i qui va passar a ser Director Comercial. Això em va permetre conèixer més la companyia, compartir més temps amb el meu germà i, junts, vam poder, amb encerts i fallades, fer un camí que sobrepassa ja els 30 anys. És molt temps i en aquest sector, una eternitat! En aquest viatge evidentment, no hem estat sols. Estem orgullosos d’haver-lo pogut compartir amb molta gent. De fet, tenim companys a gairebé totes les productores, distribuïdores i televisions del país.
Avui, després de tot aquest temps i, si miréssim enrera, segur que canviaríem moltes coses, però no dubtem gens a reafirmar-nos en la importància dels equips, que les decisions d’equip són més intel·ligents que les individuals i que el grup cohesionat és capaç d’aconseguir reptes impensables.
Amb tot el que us acabo d’explicar, intuireu que no sóc un productor que està tot el dia, ni tots el dies, en el set. Em sembla esencial, i així ho faig, implicar-me en el desenvolupament, en com es poden estructurar financerament els projectes i en les decisions per triar director, càsting, primer nivell dels equips així com el màrqueting i la comercialització. Tot això, compartit amb els meus companys de Filmax, especialment, Laura Fernández (Adjunta a Direcció), Teresa Gefaell (Directora de Producció), Adrià Monés (Productor Executiu), Carles Rojano (Distribució i Adquisicions), Iván Díaz (Vendes Internacionals), Ovidio Rodríguez (Director Financer) i Horacio Estévez (Controler).”

19 d'octubre - DAVID MATAMOROS, productor a Zentropa Spain.

“Coneix els productors… i va i em toca! I no sé molt bé què dir perquè em coneixeu millor. Però jo ho intento. De petit volia ser cantant i músic. I escriptor i director. Al “cole” escrivia redaccions que guanyaven premis i després em muntava unes històries amb els Clicks de Famobil que ni Spielberg. Però a casa van insistir que millor estudiar una carrera de profit. I vaig fer Dret. Això sí, mentre feia gires amb una banda i muntava shows. Vaig marxar a viure a Estats Units per amor i vaig aprendre anglès treballant a un hospital els primers mesos; però temps després l’exèrcit espanyol em va reclamar i vaig haver de tornar per aprendre a ser un home. Com si fos La Recluta Benjamin.

 

No sé molt bé en quin moment es va torçar tot. O potser la vida és un etern esdevenir de torcedures on has d’aprendre a tornar-te a aixecar. Però un dia vaig passar d’escriure i dirigir a produir. Ja ho sé: tots tenim una baixada als inferns.

 

Recordo la primera pel·lícula que vaig veure als cinemes: Bugsy Malone d’Alan Parker amb una joveneta Jodie Foster. En aquella època tot ho fèiem a dues mans, així que després del Bugsy, tocava El Corcel Negro. Després van venir Superman i la seva cosina germana, Supergirl, a la que encara venero! I la Guerra de les Galàxies i E.T. Ah! i els programes dobles… donaven molt de sí: Truffaut tot seguit de Bruce Lee o Golpe en la Pequeña China! La meva família i els meus Clicks la van patir aquesta dispersió cultural. Després van arribar Los Angeles de Charlie, La fuga de Logan… I soc de la generació que encara recorda al Kiu i l’Oliana Molls, encara que sembla que no es pugui dir en alt. I una coproducció hispano-germana que es deia Oscar, Kina y el Láser! Exacte, una generació acostumada a patir, ja sigui buscant la mare d’en Marco o seguint les desventures de Heidi a d’alt d’una muntanya salvant cabretes. Fa poc vaig conèixer la Pipi Calzaslargas a Cannes i gairebé em dóna un atac. Sort que Mazinger Z i Son Goku em van treure d’aquesta espiral de negativitat que m’envoltava amb exiliats i gent buscant feina a altres països i vaig creure que jo també me’n sortiria encara que fos a garrotades.

 

Però com si fos una premonició, després de més de 12 anys dedicant-me a tot el que sortís (vaig arribar a treballar a l’ICEC en la seva vessant internacional que era CF&TV!) jo també vaig haver d’anar fora buscant feina i, des de fa més de sis anys, treballo amb en Lars Von Trier a Zentropa. Ja us ho he dit: sóc d’una generació acostumada a patir. Però jo per dins em sento com Supergirl i li foto ovaris a la cosa per sortir del forat. No tenim una productora: tenim un piset com el de Friends i intentem divertir-nos amb una feina que demanda molt i hi ha dies que em sento com el Dr. Who i altres dies que m’agafen atacs per Mocedades i ens posem a cantar i oblidar-nos que el sistema sembla sortir d’un episodi de Juego de Tronos o de House Of Cards. I tinc molta sort de treballar amb els companys i les companyes que tinc al voltant. Ara ja portem un grapat de pel·lícules produïdes, des de Menú Degustació (que sembla que tothom hagi vist darrerament a l’AVE) o Vulcania (que acabem d’estrenar al Festival de Sitges), i televisió com l’Alakrana o Les Nenes. I just ara preparem L’Any de la Plaga i Isaak, i continuem fotent-li ovaris a la cosa per tenir una audiència més enllà de l’AVE o els vols intercontinentals a Korea (on sembla que es consumeix molt de cinema català). I com que això de l’audiovisual és molt “catxondo” en el fons (i a vegades en la forma) ara tinc una legió de fans que em segueixen a facebook perquè penjo fotos menjant als festivals en comptes de parlar de pelis. El que us deia… ara ja em coneixeu una mica millor.”

24 de setembre - MARC ROMA, productor a Batabat.

“Permeteu-me que parli de Batabat en primera persona del plural. Com a productora cooperativa no sabem fer d’altre.

“Venim d’un viatge col·lectiu que duu 10 anys de vida, i uns quants més de gestació prèvia. Som uns malalts de l’audiovisual, els de Batabat. De tot l’audiovisual. Diagnosticats fa anys. Incurables. Per això ens llencem, poc a poc, a tastar tants llenguatges com podem: programes de televisió, documentals, publi… i finalment ficció. El somni de la ficció, el teníem des de l’inici. Al cap i a la fi l’hem fet realitat. Però abans d’arribar aquí, a fruir d’un prime time d’èxit amb una tv-movie com “13 dies d’Octubre”, hem remat molt. I hem tingut la sort de trobar-nos amb persones clau en moments clau.

  • 2005. Carme Basté
    Dirigia Programes i Entreteniment a TVC, la Carme. Hi havíem treballat força de bracet. I s’havia llençat a la piscina per arrencar, dins de TV3, una mena d’experiment d’infotainment que havíem creat: “Passatgers”, un programa on en Matthew Tree psicoanalitzava Catalunya mentre hi viatjava en tren. La primera temporada li havia agradat a la Carme. En volia una altra. La segona, però, preferiria que la fem fora de la tele. Sense adonar-nos-en, sortim d’una reunió sobre la renovació d’un format, amb l’òvul de la productora fecundat.
  • 2007. Jordi Ambrós
    Festival de Donosti. Fòrum de coproduccions documentals. Un dels primers pitchings que fem. Suor freda. Com tots els productors novells, defensem com podem un projecte pel qual ens desvivim, “Sunday at five”, el procés de pau irlandès explicat per dos presos antagònics. L’Ambrós, motriu del documentalisme al país, desencalla el pitch. Com tantes vegades li hem vist fer després. Des d’aleshores que no hem parat de fer documentals: “Back to Nadia”, “Encants”, “La Canadenca”, “Calidoscopi Montalbán”, “Prim, anatomia d’un assassinat”, “Sinaia”, “Juniper, l’home que caminava”…
  • 2009. Roger Salvans
    Un amic dels de debò. Company de viatge des de l’inici. Gran cinèfil (periodista del 7è art) i scouter televisiu compulsiu. Crític i exigent, constructiu sempre. Ens comenta que ha vist un format anglès d’història… una altra dèria que compartim, els batabats. Es diu “Time Team”, un programa d’arqueologia que l’està petant a Gran Bretanya. Ens n’enamorem, del format, i anem a veure els anglesos. Coneixem l’ànima del programa, en Toni Robinson, en Baldrick de “L’Escurçó Negre”. Un altre mite a la butxaca. Convertim el format a la catalana i l’esmolem per al prime time. En surt “Sota Terra”, un projecte que està en maduració un bon any. Al final, la Terribas s’arrisca. Arqueologia en Prime Time!! En Grau, l’Oriol/Palomino, s’hi llença de cap i ens fa de valedor per a dues temporades. Eudald Carbonell, un altre savi apassionat, entra a il·luminar-nos el camí.
  • 2013. Tono Folguera
    Un mestre. Un d’entre molts mestres en la producció. Divertit. Autèntic. Autocrític i bonhomiós. Sensat. Intentem fitxar-lo, quasi intuïtivament. Fracassem, però només en part, perquè comencem a col·laborar-hi. I a aprendre de nou. Sense cap intenció d’adoctrinar, ens mostra molts camins. I ens acompanya amb la primera gran ficció que fem: “L’Últim ball de Carmen Amaya”, amb la Judith Colell de directora i TVE i TVC pujades al carro. Aventura flamenca, amb tots els elements: passió, drama, ball i festa.”
  • 2006-2015 Josep Benet
    “Historiador i resistent de totes les grans resistències del SXX. Un savi innegable, que fou dels primers entrevistats del programa “[S]avis”, que vam produir per al 33. Un plaer de programa, pel privilegi recollir tant grans llegats. En Benet, mentre preparàvem l’entrevista ens en deixa un de valuós, de llegat. Un repte: “algú ha de fer una pel·lícula com cal de’n Companys” -diu provocant-nos. Batabat, en aquell moment és poc més que embrionària. 9 anys després la fem, la pel·li. I al capdavant hi posem un jove director, en Carlos Marques-Marcet. Un noi que hem de seguir de prop, tots plegats. I que -ironies de la vida- havia començat fent de becari, precisament amb nosaltres, a “[S]avis”, una dècada enrera.

Ara, la propera estació, Donosti. Hi presentem “Un dia perfecte per volar”, la nova pel·lícula d’en Marc Recha, amb qui el destí també ens ha regalat la trobada. Hi som a competició, a Donosti. Amb una peça d’orfebreria, delicada i subtil, autèntica… molt Recha. Una nova alegria, un nou somni, a les mans.”

17 de setembre - MARIA JOSÉ GARCÍA, productora a El Dedo en el Ojo

“Me gusta hacer cine. Durante años trabajé como Script y el mundo del rodaje era mi vida. Echo mucho de menos la tensión creativa del rodaje, vivir el instante en que lo que has imaginado se concreta en un plano. Siempre me gustó escuchar a los directores y directoras, comprender sus ideas y sus conceptos creativos.

Ahora soy productora, el camino me trajo hasta aquí. Me sigue gustando escuchar a los directores y directoras, arroparles para que sus ideas se conviertan en películas. Adoro el momento inicial, el nacimiento de un proyecto. Alguien te cuenta algo que tiene en la cabeza. Imaginar los caminos que pueden seguir las ideas, dar forma, explicar el proyecto y conseguir apoyos para hacerlo posible. Me gusta pensar cómo será el rodaje, que equipo técnico puede participar y conseguir recursos para crear condiciones dignas de trabajo. No puedo olvidar mi época de rodajes.

En el año 2007, junto a Luis Aller, mi socio de vida cinematográfica y de quien he aprendido todo de cine, fundamos la productora El Dedo en el Ojo. Como su propio nombre indica, apostamos por proyectos arriesgados que impacten en la retina y que inquieten a un espectador curioso y activo.

El Dedo en el Ojo es una productora pequeña, pero trabajamos mucho.

Este año hemos estrenado “No todo es vigilia” de Hermes Paralluelo, que, sorprendentemente, sigue en cartel después de cuatro meses y continua su exitoso viaje por festivales. Hemos conseguido terminar “Transeúntes” de Luis Aller, después de más de 20 años de aventura cinematográfica, y con ella fuimos al BAFICI. Hemos co-producido “Paula” de Eugenio Canevari, con la que estaremos en el próximo Festival de San Sebastián. Además seguimos nuestra producción de cortometrajes y el próximo octubre rodamos “Las Vacas de Wisconsin” de Sara Traba, proyecto que ha recibido ayuda del ICAA y de la Xunta de Galicia.

Nada de esto sería posible sin Uriel Wisnia, mi apoyo incondicional, y sin el equipo de la  Escuela de Cine Bande à Part, que nos ayuda y nos acoge. De los más de 100 cortometrajes que hemos producido he aprendido a ser valiente y de mis alumnos he aprendido a ser paciente. Siempre pienso que el director que tengo delante puede tener talento y que, pese a todo, es muy difícil hacer una buena película.

8 de setembre - ÁLEX SAMARANCH, productor a Bamf Producciones.

“Un buen amigo me aconsejaba —hace ya muchos años— que un buen truco para ser razonablemente feliz es convertir tus vicios en tu profesión, máxima que me he aplicado siempre que he podido. Llevo intentándolo desde 1989, cuando me embarqué en mi primer proyecto editorial serio, una revista de crítica sobre el mundo del tebeo llamada Krazy Comics. Tras ese aprendizaje a marchas forzadas sobre el mundo de la edición decidí, bien acompañado, ofrecer ese conocimiento como servicio desde una empresa que se convirtió en Estudio Fénix, era 1992. Pero como reconocido “culo de mal asiento”, editar para otros me parecía poco así que, ¿por qué no editar también nuestros propios productos? Eso hicimos con Camaleón Ediciones y ya puestos, como nadie nos daba servicio a nuestro gusto, creamos nuestra propia distribuidora.

Durante ese periplo profesional por el mundo editorial, vivía también en los márgenes de la producción audiovisual. Como periodista, investigaba sobre el mundo del manga y animé dirigiendo la revista Neko, me ocupaba también de la revista Animac (del festival homónimo) o, más tarde, de la revista Pixel. Con una mezcla de pasión personal e interés profesional, asistía a festivales como Annecy, Sitges, Clermont Ferrand o Cannes; como empresario, desde Estudio Fénix llevábamos creando merchandising de animación desde los noventa, además de los muchos diseños y rediseños de personajes, storys, props o guiones para D’Ocon, Neptuno, BRB, etc.

Así que en 2004 decidí proponer a mis socios que nos embarcáramos en la producción audiovisual y —¡ilusos!—, me dijeron que sí. Aunque nuestra principal actividad ha sido la publicidad, tanto como agencia como productora, mi verdadera pasión es la ficción. Si consumir historias resulta apasionante, poder explicarlas resulta orgásmico. Nuestro bagaje hasta el momento incluye algunos documentales, varios cortos con buena acogida internacional y, este año, nuestro primer largometraje co-producido. Pero no me parece suficiente: esto es, al fin y al cabo, un vicio, y yo siempre hago caso del consejo de mi buen amigo.”

2 de setembre - CARLES BRUGUERAS, productor a Polar Star Films.

“El cinema ha estat desde sempre la meva gran passió. Als 18 anys volia ser director i com que en aquella època (1975) l’oferta educativa audiovisual era pràcticament inexistent, vaig entrar a l’Institut del Teatre per aprendre interpretació i vaig treballar fins el 1978 com a actor. Uns anys, els de la transició, apassionants: el Grec del 76, el saló Diana…, dels que vaig sortir foragitat per anar a voltar pel món i aprendre fotografia. En tornar vaig crear una empresa de fotografia publicitària juntamente amb dos amics i el 1984, amb l’aparició del vídeo, faig fer uns cursos per aprendre edició. Llavors vaig treballar com a muntador i realitzador fins que vaig veure que, com a director, jo no tenia un gran futur. Sempre he admirat els directors perquè són capaços de visualitzar completament la pel·lícula abans de rodar-la. Jo no. En canvi sempre he vist clarament el “Making Off”, és a dir com fer la peli. És quan vaig descobrir que el que jo volia ser i pel que millor servia era productor. A partir d’aquell moment sempre he gaudit molt de la meva feina. Vaig treballar per diverses productores publicitàries fent de tot, des de runner fins a productor executiu. L’any 1997, amb altres socis, vam fundar Polar Star Films com a productora publicitària. Quan el 2003 em vaig quedar com a soci únic vaig decidir que no només volia fer publicitat sinó també producció pròpia. Vaig començar amb curts, fins que em vaig llençar als documentals (una passió personal) i, a poc a poc, em vaig anar especialitzant en la co-producció internacional sense deixar de banda la publicitat. www.polarstarfilms.com.”

26 d'agost - MARTA ALONSO, productora a Teidees Audiovisuals.

“Com he acabat produint sèries d’animació?

Jo de petita volia ser metgessa. Sí, m’he desviat una mica. Reees… molt poc, sempre puc produir sèries de metges i tanco el cercle. De voler fer medicina a acabar estudiant Comunicació Audiovisual? Ni idea. O sí…. Heu fet mai psicoanàlisis? Feu-ho, feu-ho. Alguna cosa acabes entenent.

“A la carrera em vaig enamorar de l’humor d’en Woody Allen (mira, coses que passen) i d’un mitjà anomenat ràdio. I va… i em criden per treballar amb l’Andreu Buenafuente al programa que feien a Ràdio Barcelona. Humor i ràdio. Una mica més i em tanquen per sobredosi d’eufòria.  D’ell em vaig enamorar –professionalment-  i el vaig seguir a la tele. En aquells anys vaig fer de tot : producció, guió, televisió, ràdio… i vaig aprendre moltíssim.  Però sobretot vaig aprendre que si treballes en allò que t’apassiona se’n diu el “putu” miracle.

Després vaig saltar en solitari a la ràdio – la meva gran passió- i seguia fent guions, i producció… i presentant programes. I quan fas guió o producció també ho pots fer a la televisió, on vaig estar també molts anys en diferents programes amb gent molt professional. Fins i tot vaig dirigir algun programa. Mira tu quina cosa… I vaig anar fent… fins que un dia se’m va creuar una gran professional, la Sílvia Cortés. I vam decidir que teníem moltes idees. Tenim idees. Fem Teidees. I vam crear una empresa per fer “coses” audiovisuals.

Fa tres anys vam tenir l’oportunitat de fer una sèrie d’animació. I ens vam atrevir… “Misha, la gata violeta” la nostra primera sèrie de dibuixos. Ens vam engrescar tant, que ja n’estem produint un altre i venen dos més en camí. Esperem bessonada.

Si faig bé la meva feina, és gràcies a tota la gent que m’ha ensenyat al llarg del camí. Però si em pregunto… per què faig aquesta feina? Com he acabat produint sèries d’animació? La resposta l’he trobat més enllà. Quan jo era molt petita el meu pare em dibuixava (ell sabia dibuixar molt bé) i feia vinyetes on la protagonista era jo. A mi m’encantava. Fer sèries d’animació era el seu somni. I jo, sense saber-ho… l’he dut a terme. M’ha costat una mica arribar-hi… però aquí estic. I em fa feliç. Però això és un secret molt personal. No ho digueu a ningú.”

30 de juiol - VALÉRIE DELPIERRE, productora a Inicia Films.

“Mi primer rodaje fue intenso. Acabe empujando un travelling, con unos casco puestos para controlar el sonido mientras intentaba recordar donde había aparcado la furgo para luego ir a buscar los bocadillos. Puro glamour! Era para un programa de televisión y algún día incluso acabé haciendo de extra. Intenso! Luego recorrí caminos de la producción en programas, cine, y eventos. Pero rápidamente descubrí que me atraía mucho más la parte de desarrollo, la relación con el equipo creativo, ver y hacer crecer el proyecto juntos. Suele ser un viaje largo y por eso debe ser una relación basada en la confianza y el respeto. Al principio de crear Inicia Films me centré más en la producción de documental. Quizás porque las historias que me llegaban con este formato eran más potentes y también más abarcables para mi en tanto que joven productora. Poco a poco me fui abriendo al mundo de los cortos. Perlas cinematográficas con las que hemos descubierto grandes talentos y conseguido cierto reconocimiento nacional e internacional. Y en estos últimos meses, las circunstancias y determinados proyectos me han convencido para volver a la ficción, después de muchos años. Ahora mismo estamos preparando el estreno de “B, la película” de David Ilundaín, sobre el caso Bárcenas, y estamos en preparación de “Verano 1993”, primer largometraje de Carla Simón por el que hemos recibido la ayuda de MEDIA e ICAA. También estamos empezando el recorrido por festivales del largometraje documental “La intérprete” de Antonio P. Molero. Nuevos proyectos, nuevas aventuras. Pero, independientemente del tamaño, genero, formato, al fin y al cabo lo que realmente me motiva es hacer posible buenas historias. www.iniciafilms.com

28 de juliol - ORIOL MARCOS, productor a Setmàgic.

“Als 18 anys,  volia ser editor de pel·lícules. Em fascinava el simple dret de poder manipular l’argument només canviant l’ordre dels plans de la seqüència. Després de ser ajudant d’edició a dues pel·lícules, me’n vaig adonar que allò no era “lo meu”. Jo, en realitat, volia estar en contacte amb la gent, volia organitzar, volia voltar i veure la llum d’una producció… i així, sense buscar-ho, vaig descobrir el que ha estat i està essent el meu somni: la producció audiovisual. Vaig començar des de sota, de meritori a “Me llamo Sara, “Saïd”… poc a poc, amb molt d’esforç i treball, vaig anar assaborint les diferents posicions del Departament de Producció, il·lusionant-me amb cada projecte; fins arribar a treballar a “Salvador” y “Vicky, Cristina, Barcelona”, “Petit Indi”…

Ara fa 3 anys, vaig emprendre el camí de produïr les meves propies històries. Aquelles que les entenc i les sento com a pròpies. En aquests tres anys, he produït més de 10 documentals, curtmetratges, i actualment estic rodant la tv-movie “Ebre, del Bressol a la Batalla” de Roman Parrado, una producció bèlica i èpica sobre la Batalla de l’Ebre,  i a l’octubre produeixo el llargmetratge “Brava” de  Roser Aguilar.”

24 de juliol - MIRIAM PORTÉ, productora a Distinto Films.

“Fa ja uns inconfessables anys em vaig iniciar en el món de la producció publicitària. Vaig aterrar quasi per casualitat, en una productora necessitaven algú per fer de traductora d’un realitzador que venia d’Anglaterra. Als anys 80, els projectes més difícils i els rodatges i postproduccions on es necessitava tecnologia capdavantera es feien o s’encarregaven a Londres. I allà vaig anar!

Vaig anar creixent professionalment fins arribar a ser sòcia d’una de les més importants productores de l’estat, Group Films. Vaig participar en campanyes de tota mena, des dels bescantats anuncis de detergent fins a les grans produccions per Audi, Opel, Via Digital, Movistar, ONO, Ausonia, etc, etc, etc.

Van ser 23 anys apassionants. Vaig aprendre molt. Tècnicament i creativament era molt xulo però va arribar un moment, a principis dels 2000, on ja no era tan interessant. Els pressupostos i el marge per les idees s’havien reduït a la mínima expressió.

Aquí és on vaig decidir fer el canvi i dedicar-me a produir cinema. Glups! que complicat semblava!! I sí, ho era, però allà m’hi vaig ficar intentant entendre unes lògiques que res tenien a veure amb el que jo coneixia. I fruit de moltes ganes, voluntat i l’ajuda de molta gent vaig començar. Deu anys més tard puc dir que he treballat en les següents produccions:

  • 2015 “La Xirgu” (TV3, TVG, Canal Sur)
  • 2012 “Concepción Arenal, la visitadora de presons” (TV3, TVG, Canal Sur, TVE)
  • 2011 “Els nens salvatges” (llargmetratge)
  • 2010 “Clara Campoamor, la mujer olvidada” (TVE, TV3)
  • 2009 “El gran Vázquez” (llargmetratge)
  • 2007 “Allò era vida!” (TV3, France TV)
  • 2007 “Body Armour” (TV3, Telecinco, UK)
  • 2006 “Yo” (llargmetratge)
  • 2006 “Mariposa Negra” (llargmetratge)
  • 2005 “El asesino del parking” (Telecinco)
  • 2005 “Camps de maduixes” (TV3)”

21 de juliol - EDMON ROCH, productor a Ikiru Films.

“Jo vaig començar en el món del cinema com gairebé tothom: anant al cinema amb els meus pares, però la diferència va ser el dia que els vaig dir que m’hi volia dedicar, que no em van dir que no. Vaig fer pel.lícules amb els amics, vaig escriure sobre cinema al Diari de Girona des dels 15 anys i vaig col.laborar a la “Guia del Ocio” de Barcelona, vaig gaudir i aprendre com a Cap de Premsa del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, mentre seguia amb els meus estudis d’Història de l’Art a la UB amb les classes de cinema de Miquel Porter i Moix, d’antropologia de Manel Delgado, o d’Art del s.XX de Lourdes Cirlot. Al final, vaig guanyar un premi del Ministeri i una beca de La Caixa per anar a estudiar a Londres però abans, vaig conèixer Whit Stillman, un director nord-americà que venia a rodar una pel.lícula a casa nostra, “Barcelona”, i vaig acabar essent-ne el productor associat. Vaig estudiar a la LIFS al Covent Garden, i vaig seguir produint cinema o fent de director de producció en pel.lícules com “El efecto mariposa”, de Fernando Colomo, “Set Anys al Tibet”, de Jean-Jacques Annaud, i altra vegada amb Whit Stillman, a “The Last Days of Disco” que em va portar al Village. Amb això vaig viure a Londres, a Argentina i a Manhattan, per tornar a casa amb el canvi de mileni.

El 2004 vaig fundar Ikiru Films, al costat de la Victoria Borrás, i la nostra primera pel.lícula va ser “Perfum. Història d’un assassí” de Tom Tykwer, una altra experiència inoblidable. Des de llavors, hem fet pel.lícules com “La lluna en un cove”, de Grojo; “Garbo. L’espia”, sobre la vida de Joan Pujol que vaig co-escriure i dirigir; “Bruc”, de Daniel Benmayor; “Lope” d’Andrucha Waddington; i hem participat en altres com “Pope Joan”, de Sonke Wortmann, “Biutiful” d’Alejandro González Iñárritu, i “Promoción Fantasma” de Javier Ruiz Caldera. Darrerament, hem produït “Les aventures de Tadeu Jones”, d’Enrique Gato; “Septimo”, de Patxi Amezcua; “El Niño”, de Daniel Monzón; i ara estem a punt d’estrenar el nostre segon llarg-metratge d’animació, “Atrapa la bandera”, amb el mateix equip que vam fer Tadeu Jones.”

16 de juliol - PACO RAMOS, productor a Zeta Cinema.

“Hacer películas tiene que ver, en mi caso, con mi convicción de que la gente ha de ver lo que hacemos. Es por el público y para el público. Posiblemente haber empezado en televisión y comprando y programando para una cadena es que esto se ha convertido en mi obsesión: espectadores. También tiene que ver con mis equipos; me gusta trabajar con los equipos y construir grupos sólidos de trabajo, que pueden o no derivar en amistad personal pero siempre deriva en equipos eficaces y rentables. Pero el éxito no es meramente la taquilla, es la satisfacción del trabajo bien realizado. Y finalmente hay un factor más difícil de palpar que tiene que ver con el mundo de las ilusiones y de los sueños satisfechos, tanto del equipo por el trabajo realizado, como del espectador que va a la sala y disfruta por lo que ha pagado: si les valió la pena pagar una entrada por mi película yo he hecho mi trabajo”

14 de juliol - ARITZ CIRBIÁN, productor a Primitive Films.

“L’Aritz a PROA el coneixem com “el dels crowdfunding”, ja que ha estat pioner reincident en l’ús d’aquesta vía de finançament, per la que ofereix assessoria a altres productors. Explorador de nous camins, va ser el MEDIA Emerging Producer espanyol de l’any 2014, i el Young Creative Entrepreneur europeu del 2013 pel British Council, per la seva visió innovadora, social i estratègica del present i futur de la cultura.

Nascut a Barcelona el 1986 “perquè els de Bilbao neixen on els dóna la gana”, lidera la cooperativa COMPACTO des de 2012, on amb els grups de creadors Primitive Films i Niu d’Indi ha produït el documental “Sólo para supervivientes” i les ficcions “El camí més llarg per tornar a casa” i “Tots els camins de Déu”. “El camí més llarg…” està en cartell i acaba de guanyar el Premi Pepón Coromina de l’Acadèmia del Cinema Català, i la segona s’estrena aquesta tardor, quan també estrena el darrer documental que ha produït, “Loba”.

Diu que li “costa molt tenir una pel·lícula preferida, així que procuro que cada pel·lícula que veig sigui la meva pel·lícula preferida almenys durant les 2h que duri”

7 de juliol - TONY ALBERT, productor a Motion Pictures Distribution.

“Si m’haguessin dit de petit que acabaria produint sèries d’animació, no m’ho hauria cregu. Com a barceloni, de gran volia jugar al barça, però la meva carrera futbolística va acabar al Martinenc a Primera Catalana, així que quan vaig acabar els estudis em vaig posar a treballar a la productora de la família que donaven menys puntades. En aquella època, i coincidint amb el naixement de molts canals de televisió, autonòmics, privats, digitals, temàtics, locals, vam ampliar  el negoci a la distribució i em vaig encarregar d’acudir als mercats internacionals a la recerca de contingut per distribuir a Espanya. Potser per la meva joventut em van encarregar producte infantil. Vaig gaudir i aprendre molt portant a Espanya sèries com “Calimero”, “Els Diminutos”, “Inspector Gadget”, “Les Tortugues Ninja”, “Sherlock Holmes” o més recentment “Winx Club”, “Martin Martin” o “Pet Alien”. Vaig conèixer a molts productors d’animació europeus fins que un dia vaig decidir explorar el món de la producció de dibuixos animats per a la televisió. Fruit d’esforç tant humà, tècnic i econòmic vam produir sèries com”

  • 2006: “Telmo & Tula, Little Cooks” (per Disney Iberia)
2008: LMN’S (per a TVE, TV3, RAI)
  • 
2008: “Telmo & Tula, Arts and Crafts” (per a Disney Iberia)
  • 2010: “Glumpers” (per a TV3)
  • 2010: “Mice Builders” (per a Baby TV)
2014: Pumpkin Reports (per TVE, TV3, RAI)

2 de juliol - JOAN ÚBEDA, productor a Media 3.14.

“Als 16 anys volia ser enginyer electrònic. Als 17 compaginava una feina a la revista contracultural Ajoblanco amb l’experimentació amb el vídeo com a eina de comunicació social en el col·lectiu Vídeo-Nou. El 1983 entro a TV3 com a realitzador:  primers TNs, programes especials, equip fundacional del 30 Minuts… El 1992, amb Francesc Escribano, creo un “tàndem” responsable de sèries de referència: “Ciutadans”, “El Cangur”, “Bellvitge Hospital”… 1998-99: sabàtic a Stanford (Knight Fellow).  1999: arribo a Mediapro per dirigir Media 3.14 (www.media314.cat) responsable de sèries com ara “El Meu Avi”, “La Zona Fosca”, “El Favorit”, “Casal Rock”, “Pelopicopata”, “Arena Mix”, “Con mis ojos”… Entre els documentals que he produït destaquen “El 23-F des de dins”, “Dimensió Dalí”, “Ales sobre l’Antàrtida”, “Comprar Llençar Comprar”, “Injustícia Exprés.”

He obtingut nombrosos premis entre els quals 4 Ondas, 2 premis de l’Acadèmia de TV, 1 Nimfa d’Or a Montecarlo, el Premi Nacional de Periodisme… En això crec que s’escau molt un refrany castellà que diu “sabe más el diablo por viejo que por diablo”.

M’agraden les històries punyents ben explicades. Sóc metòdic, perfeccionista, (auto)exigent. Acostumo a fer la mena de preguntes que mai ningú fa. M’atrau la tecnologia però no soc Mr.  Gadget, sóc un “late adopter”. Si he de triar, prefereixo el muntatge al rodatge. Abans abominava dels platós però ara ja no els faig fàstics. M’emociona compartir coneixement. Aprendre em fa sentir viu.

He demostrat que a Catalunya hi ha talent i capacitat per idear i portar a terme produccions documentals i factuals plenament equiparables amb referents mítics com BBC, ARTE o Discovery i que arriben als 5 continents.  (No sóc l’únic, altres també ho han fet).

Em sento part d’una comunitat de productors, realitzadors, guionistes i tècnics que, aquí, fem del documental un desig creatiu que batega amb força.

En el meu top 10 de documentals i programes favorits hi ha “Arsenal”, “Who Do You Think You Are”, “Death by Design”, “Particle Fever” i “Grizzly Man.”